Criterio

Això és el que jo sempre he dit: el nacionalisme no té res a veure amb les dretes i les esquerres.

En un partit tant nacionalista i centralista com França tenim el millor exemple de com hi ha nacionalistes de dretes i nacionalistes d'esquerres, tots igual de patriotes. A Catalunya succeeix una cosa similar.

Ben cordialment,
Toni

Toni:

Resulta inaudito comprobar que existe alguien capaz de llamar nacionalista a un simple partido socialista, como el partido socialista francés, sólo por ser francés.

Hay gente que no entiende de política, y no sabe reconocer si un partido es nacionalista o no lo es por su ideario, sinto que buscan si existe alguna banderola en los mitings para poder hacerse ua idea sobre el nacionalismo de ese partido. Señores, el PSF no es ni será jamás un "partido nacionalista francés", es un PARTIDO SOCIALISTA FRANCÉS, que es muy distinto. Toni, le explicaría ahora la diferencia entre francés y nacionalista francés, pero creo que seía muy aburrido.

Pero sigo ASOMBRADO de cómo alguien le pueda llamar nacionalista a una partido socialista normal y corriente...

Ciudadano X

Ka

Ka,

"Resulta inaudito comprobar que existe alguien capaz de llamar nacionalista a un simple partido socialista, como el partido socialista francés, sólo por ser francés."

Diu la RAE:

*************************
nacionalismo.

1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.

2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.

3. m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.
*************************

Si els francesos, i en particular els socialistes francesos, no són l'arquetip més genuí de nacionalisme, que em parteixi un raig ara mateix.

Ben cordialment,
Toni

Evidentemente el rayo no le ha permitido volver a escribir!!!!
Una gran pérdida.

Toni:

Resulta interesante comprobar su profundo desconocimiento de la socialdemocracia europea.

No pienso discutir absurdos generados por su falta de formación política.

Endavant València CF
Endavant Chés
Endavant C's

Rayo Vallecano.

Aupa Atleti!

Decir que los partidos franceses, en su conjunto, no son nacionalistas, cuando la palabra que expresa el nacionalismo (cultural) más exagerado es el chauvinismo, palabra de origen francés, hace bastante gracia.

En fin...

Me parece muy bien que los franceses sean nacionalistas franceses. Lo que me da lástima es que los españoles no seamos nacionalistas españoles. Si no hay nacionalistas no hay nación. Por esa a España le va como le va.
Viva el nacionalismo español. Viva España

Avui, 7/4/2007

Ségolène royal no confon nació amb nacionalisme

França: himne i bandera

A tres setmanes de les eleccions presidencials franceses, els candidats, els partits i la premsa estan molt ocupats amb el tema: si cal embolicar-se amb la bandera tricolor, si la República, la identitat i la nació són una i la mateixa cosa, si es pot ser patriota sense ser nacionalista, si la nació és compatible amb la immigració, si és bo cantar La marsellesa per tancar els mítings i els actes de campanya, ja veuen vostès quines coses. Al Regne d'Espanya, l'esquerra governant i la dreta oposant es llancen a la cara insuficiències en matèria de definicions, i sovint ens les llancen a nosaltres -pobres "perifèrics" sovint difícils d'identificar-, amb la raó de fons, sempre present, que el tema de la identitat hauria de ser cosa superada i passada. Els polítics, ideòlegs, historiadors, redactors d'editorals de diaris i opinadors diversos, tenen a Espanya una certesa perfecta, compartida: la seua identitat no es discuteix, no és cap problema teòric (tot i que de vegades en parlen com si ho fóra), es fonamenta simultàniament en les profunditats de la història i en els preceptes constitucionals.

Si cal exaltar-la, com ara fa amb tant de soroll la dreta, no és perquè presente cap dubte en la definició, ni perquè passe cap angoixa indefinida, sinó perquè és una arma eficaç en l'enfrontament partidista. Si cal omplir les places de Madrid amb banderes espanyoles, és perquè embolicar-se amb la bandera és un recurs antic i universal, que dóna vigor als qui l'empren i és com un repte per als qui no ho fan. Jo, en aquesta matèria, aconsellaria als xicots del PSOE que ompliren també la Castellana (mai més ben dit) o la Plaza de España (ídem) amb una mar de banderes rojigualdas. Que no tinguen cap por ni cap empatx: els seus col·legues francesos ho fan sense cap recança ni cap dubte conceptual.

Fa pocs dies, apropiant-se justament del tema de la identité nationale que Sarkozy havia posat en joc, la candidata socialista va demanar als francesos que procuren tindre a casa una bandera tricolor i que l'exposen a la finestra el dia de la festa nacional. Si això ho diu a Espanya el senyor Rajoy, ja poden pensar quina seria la reacció del progressisme benpensant. La candidata socialista també s'ha declarat partidària fervent de cantar La marsellesa, cosa que començà a fer amb entusiasme en un míting a Marsella, d'on vingué el nom de l'himne, i on precisament és més abundant la població que no és exactament francesa d'origen i de sentiments, la multitud d'africans, àrabs, armenis, i altres gents que tenen poques raons per cridar "anem, fills de la Pàtria, el dia de glòria ha arribat", i pocs motius per "formar batallons" i per "abeurar amb sang impura els solcs" dels seus camps. Mare de Déu, quin himne!

Si jo fóra socialista espanyol o espanyolista de dreta, miraria de posar-li una lletra a la Marcha real, i no haver de veure els atletes que guanyen medalles, els futbolistes en partits internacionals, i el bon poble en general, escoltant compungits l'himne silenciós mentre els altres sí que canten les paraules del seu. Quan jo feia el batxillerat als Escolapis de València, cada matí formàvem al pati, hissaven la bandera d'Espanya, i cantàvem la lletra de l'himne que pareix que va escriure Pemán, aquell poeta monàrquic (i tan cursi com sovint el seu paisà Rafael Alberti), amb uns versos fantàstics: "Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español.../ Gloria a la Patria que supo seguir por el azul del mar el caminar del sol." Jo no entenia molt bé què era això de seguir el caminar del sol sobre el blau de la mar, però després ja ho he vist: Amèrica, els Conquistadores, i tota la retòrica del cas. En realitat, era una lletra vàcua, innocent i no tan perillosa com les que parlen de canons, batallons, o fins i tot de segar espigues d'or. En fi, ja s'ho faran, amb el seu himne.

De moment, la candidata Royal, després de recomanar tan vivament himne i bandera, després d'afirmar que "cal estar orgullós de la nació, i que un Cap d'Estat ha de conduir cada francès a estar-ne ben orgullós", afegia a continuació que ella no confon de cap manera la nació amb el nacionalisme. Vaja, madame, quin pensament tan nou: suposem que tampoc no confon societat amb socialisme, comunitat amb comunisme, idea amb idealisme, o poble amb populisme. El fonament universal de tot nacionalisme és, precisament, "estar orgullós de la nació", i la resta són accessoris, complements, o derivacions constructives o funestes. Òbviament, el senyor Sarkozy ha declarat que està molt content de la posició socialista, i que "cal que hi haja pertot banderes franceses: d'identitat nacional, tothom en vol." Justa la fusta. Le Pen assegura que els seus adversaris "li roben les idees, i que així les convaliden". I finalment Mme. Royal remata dient que ella vol "rehabilitar el patriotisme del cor", contra el "patriotisme de la por," que propugna la dreta. I tanmateix jo tenia entès, llegint la premsa de Barcelona, que patriotisme, himne, bandera, identitat, nació, i altres matèries semblants, eren coses passades de moda, provincianes, impròpies dels països grans i seriosos d'Europa.

Joan F. Mira
Escriptor

Coñe, va a ser cierto lo del rayo de Toni...

All greetings! I have fallen in love today:)))))
I wish to shout about love to all world ! :)
Love this magnificent feeling:)))))